El Llengutge del Cor (mircrorelat)

Eren les cinc de la matinada quan em vaig despertar. Una sensació d'angoixa m'omplia tot el pit.

Vaig decidir repassar l'informe de l'últim pacient abans d'anar a treballar. Segons les últimes dades, el seu cor havia perdut força i no bategava amb naturalitat.

Mirant la seva fitxa no podia evitar veure'l rodejat de màquines i tubs. No sabia quina era la causa real de la seva malaltia.

Vaig sortir de casa espantada i sense saber molt bé què era el que m'estava passant. Sentia una punxada profunda al cor que em recordava tot el patiment de les persones que havia tractat a l'hospital.

Als baixos d'un edifici que semblava mig abandonat, vaig trobar una petita botiga plena de llibres. El seu propietari era un home gran que estava assegut darrera d'un taulell i teclejava una màquina d'escriure antiga.

• Ja pot passar -, em va dir mirant-me per sobre de les seves ulleres. - Ja veig el que està buscant. En aquest petit racó de contes ho trobarà-. Em va sorprendre la seva resposta.
  D'entre tots els llibres, l'home me'n va assenyalar un. Vaig obrir-lo emocionada:
    “Mira als ulls de les persones i podràs veure la     seva llum.  

   Obre't al seu cor i podràs sentir les seves paraules”

Llavors vaig entendre que m'havia passat mitja vida tractant els pacients com a màquines que s'espatllen i no havia dedicat ni un minut a mirar en les profunditats de les seves ànimes.

El llibreter em va somriure:

• L'he escrit per a tu. Ara ja saps què és el que has de fer. Has trobat la resposta que tant anhelaves.
  Una llàgrima va relliscar per la meva galta.

• Gràcies - vaig dir.
   I vaig marxar corrents cap a l'hospital.