L'Esperit de les Gavarres

Vet aquí l'historia d'un jove capellà, que un dia, mirant la llum i els colors que el sol deixava just abans de pondre's, va sentir, en el més recòndit del seu cor........

El nostre capellà, que es diu Pere, tot i haver dedicat la major part de la seva vida al servei de la fe i la religió cristiana, sempre havia viscut dins seu, un gran sentiment d'amor en vers a tot ésser viu i a la terra.

Podia veure el reflex de Déu a cada bri d'herba, a cada gota d'aigua, a cada fulla o arbre del bosc.

Cada matí, després de resar i d'entonar uns cants que l'ajudaven a sentir-se en pau amb si mateix, feia llargues caminades per les muntanyes, sentint en el batec del seu cor,

paraules d'amor que entonaven una bella cançó.

“Si deu es amor i bondat”.- es deia.- “es evident que tot el planeta; que tota la natura, és una manifestació perfecte de la seva presencia”.

En Pere, vivia en un petit monestir que estava situat al cim d'una muntanya, al bell mig de les Gavarres. El “Monestir dels Angels”, era un lloc màgic, on es deia, que quan el vent bufava, sempre deixava una flaire encisadora d'herbes aromàtiques; i que si seies en silenci, observant amb els ulls i el cor obert el cel descobert, podies arribar a veure els àngels que vetllen pel monestir i els seus voltants.

Les veus del poble diuen, que el dia que en Pere va arribar al monestir, ara fa ja uns quants anys, va alçar tant els braços, que va sentir per un instant, com abraçava a tot el planeta i a tots els éssers que l'habiten. A la vegada que un mar de llàgrimes brollava dels seus ulls, manifestava la joia i l'agraïment que sentia per haver arribat a un lloc tan meravellós com aquell.

El jove capellà, intentava de fer entendre a la gent, la importància del respecte en vers tota forma de vida. Quan acabava l'oració del diumenge, convidava a la gent del poble a restar en silenci, ni que fos durant uns instants, davant d' aquell esplendorós paisatge.

Però últimament, en aquelles trobades hi havia hagut molt poca assistència.

Feia poc que s'havia sabut que volien construir una línia d'alta tensió, que creuaria una part important de la serralada de les Gavarres, destruint-ho tot al seu pas, com si es tractés d'un gegant esperpèntic i desbocat. Molta gent, s'havia reunit diverses vegades per manifestar-se i fer arribar les seves queixes en relació al nou projecte. Però les seves paraules eren dites en va; ja que tot i els seus esforços, no aconseguien canviar els fets.

En Pere, també es sentia trist i decebut a causa del comportament de l'home. No podia arribar a entendre com el desig de poder i de diners, podia arribar a ser molt més important que la natura. I es va sorprendre encara molt més, quan va descobrir que les

coses es podien fer de moltes maneres diferents, sense haver de crear cap dolor a la terra.

Va llegir i es va informar, com a altres països utilitzaven alternatives a l'hora de produir l' energia necessària per l'home. Hi havia països com Holanda o Alemanya, on cada casa disposava d'un petit molí de vent o de plaques solars que li proporcionaven electricitat

per cobrir totes les seves necessitats. Inclús els hi permetia vendre'n l'excedent.

Moltes nits, quan la lluna estava al bell mig del cel, en Pere se'n recordava d'aquelles sàvies paraules, que els indis americans van voler fer arribar als homes:

“Quan l´últim arbre hagi estat tallat.

Quan l´ultim riu hagi esta contaminat.

Quan l'últim animal hagi estat mort.

Us adonareu que els diners no es poden menjar.”

La primera vegada que les va sentir, van ser dites pel seu avi, durant un d'aquells meravellosos diumenges que el portava a passejar per prats, muntanyes i rierols.

“Sigues un ésser ple d'amor per tot ésser que es mostri davant teu.

L'home creu sentir-se superior a la natura. Creu disposar del poder absolut i del control; però pot arribar un dia en que passi tot el contrari. Si et mostres humil, sincer, tolerant i permets que s'obri el teu cor, podràs sentir les paraules justes que et vol oferir la natura.”

En Pere admirava al seu avi, i admirava aquell llenguatge dolç i tendre, que brollava del més profund del seu cor. Sempre havia cregut en les seves paraules, però reconeixia que això de sentir parlar als arbres, animals o plantes....no ho havia pogut aconseguir.

Per aquesta raó, es va sorprendre tant quan una freda tarda d'hivern, passejant per entre mig de pins i matolls de romaní, va sentir com si algú pronunciés el seu nom en veu baixa.

- Pere...Pere...- li va semblar sentir.

En Pere, de cop, es va girar amb cautela per esbrinar d'on provenia aquell xiuxiueig.

Mirant al seu voltant, no va poder descobrir res que li semblés anormal, i va decidir continuar el seu camí.

-Pere, sóc aquí. ¿No em veus?- va tornar a parlar la veu misteriosa.

El jove capellà aquesta vegada, es va espantar més. Per més que mirés i remirés per tots els racons d'aquell bosc, no aconseguia esbrinar a qui pertanyia la veu. Decidit a tornar al monestir a causa de la por que sentia, de sobte, un ocell se li va plantar al bell mig del cap mentre entonava una dolça melodia... Un fet que el va tranquil·litzar durant un moment. I dic un moment, perquè en el mateix instant que el jove capellà alçà la mirada envers aquell nou amic, l'ocell li va dir:

- No t'espantis! I... si et ve de gust.........seu.

En Pere, va deixar-se caure d' un sol cop a terra, degut a l'ensurt que acabava de viure i sorprès de que un ocell li parlés.

• Bé, ara que ja toques de peus a terra..... millor dit de culs.- va dir l'ocell amb humor.- Puc parlar amb tu, i donar-te el missatge que m'han encomanat de fer-te arribar.

L'ocell, es va situar davant seu, sobre una pedra fosca, que moltes vegades li havia servit de seient quan se sentia cansat.

• Escolta molt atentament, però no ho facis des de el cap, sinó des de el cor. Això que està passant no es cap al·lucinació. Repeteixo -va remarcar l'ocell amb molt d'èmfasi- NO ES CAP AL·LUCINACIÓ! Es real. Perquè l'amor que sents vers a nosaltres i aquestes terres es l'element imprescindible per dur a terme aquesta missió.
  Ja fa molt de temps que t'acompanyem en el teu viatge, en les teves oracions i en les teves passejades, i no ha sigut fins avui que hem sentit la crida del teu cor.

El capellà, seguia assegut a terra sense poder pronunciar paraula. Trobava aquella situació increïble, i a la vegada tan real com ho havia sigut durant tant de temps en els seus somnis. Quan s'imaginava, que arbres i animals es comunicaven amb ell per explicar-li històries i jugar a cuit i amagar.

• I què haig de fer? - es va atrevir a preguntar
• Ara mateix, el més important es que et posis en contacte amb l'Esperit de les Gavarres. Fa temps que desitja comunicar-se amb tu.
• I com ho haig de fer? O quan?
• Això no t'ho puc dir amb exactitud, perquè jo no tinc la resposta. Només sé que has d'estar preparat per poder rebre'l i que serà molt aviat.
• Però, i si quan l'hagi de rebre no estic disponible?, o no estic al monestir o estic fent altres coses? Com ho puc saber? No puc estar sempre esperant, tinc coses a fer, persones a les que atendre i de les quals ocupar-me!
• No has de canviar res. Senzillament has d'obrir el teu cor a cada instant per poder sentir la seva veu. Per això el més important es que ho tinguis present i t'ofereixis amb amor i humilitat a la seva crida, perquè la seva veu es tan suau, tan dolça i tendre que la pots confondre amb el so del vent que bufa quan el sol ja no hi és.

Recorda, que pot succeir en qualsevol moment, a qualsevol hora, estiguis adormit o despert. Però si la llum brilla dins teu, i d'això n'estic segur, no et serà cap problema distingir la crida de l'Esperit de les Gavarres.

I després de pronunciar aquestes paraules, l'ocell va emprendre el vol, tot desapareixent enmig de la negror del bosc.

Tot sigui dit, al nostre capellà li va costar una bona estona reaccionar. Al cap d'un temps de meditar i d'intentar entendre la situació que acabava de viure, el fred de la nit que ja començava a apropar-se, li donà l'empenta necessària per sortir del bosc i tornar al monestir.

Mentre preparava la seva habitació per anar a dormir, en Pere no podia parar de pensar en el moment que la veu el cridaria. Es preguntava si era possible que en aquell precís instant, l'Esperit li estigués parlant i no se n'estava adonant. Llavors, van tornar-li a la memòria les paraules de l'ocell, i decidí anar-se'n a dormir, esperant que potser, aquella mateixa nit, enmig de somnis màgics, l'Esperit es pronunciés.

El dia després, al matí, en Pere es despertà molt d'hora i començà a fer la seva meditació diària. Normalment, sempre era capaç de recordar els seus somnis, però curiosament, aquell dia no podia recordar res.

• Suposo, que això vol dir que encara no m'ha cridat - va dir-se a si mateix i continuà amb la seva feina.

Els dies varen anar passant i en Pere no tenia cap notícia ni de l'Esperit ni de cap altre ocell, que pogués donar-li si més no, una altre senyal, per poder confirmar que no estava boig. I es va començar a preocupar, tant, que dia rere dia seia vora les muntanyes per veure,si així, estant més a prop de la natura podia sentir la desitjada veu. Però el temps anava passant, i en Pere no aconseguia sentir res. Res de res. La seva insistència va ser tan forta, que va començar a descuidar-se de si mateix, i de les persones que venien a visitar-lo i a demanar-li consell.

Veient que les coses no anaven pel bon camí, un bon vespre, l'ocell va aterrar a la rectoria on vivia el capellà. Va posar-se vora la finestra i va esperar pacientment la seva arribada.

• Hola - va dir-li només veure'l entrar.
• Hola - li va respondre ell amb alegria.- Encara no he pogut parlar amb l'Esperit de les Gavarres i no sé si es per que he fet quelcom malament. Pots ajudar-me? No sé perquè, però sento que no tenim molt de temps i no ho estic aconseguint!
• Amb això tens raó. Estàs tan ocupat intentant sentir la famosa veu que t'has oblidat de el que és més important. Escoltar amb el cor.
• Però si ja ho faig! Cada vespre i matí reso, i demano a Déu que m'ajudi a sentir la veu, però no passa. No passa res! I començo a impacientar-me.
• No, amb el cor no has escoltat. Volies sentir la veu des de el teu cap, ple de impaciència i ansietat. Aquest no es el camí, i ho saps. Si aquesta missió et fa perdre tant el nord que comences a oblidar-te del respecte, i del amor per els altres éssers està clar que no has entès el missatge. No es tracta de canviar res. Sigues tu mateix, amb la teva transparència, la teva innocència i la teva llum.....i de ben segur que tot s'anirà desplegant al seu temps. Vet aquí el meu honest consell, i espero de tot cor que t'ajudi a complir la teva missió.

I tot entonant una nova melodia, l'ocell va desplegar les seves ales i emprengué el vol cap a terres llunyanes.

En Pere es va tornar a trobar sol a l'habitació, sorprès per les sàvies paraules d'aquell simpàtic ocellet. Va decidir descansar una estona i oblidar-se de tot, confiant que a l'endemà les respostes es manifestarien per si soles.

Aquella mateixa nit no va poder conciliar el son de cap de les maneres, i entre volta i volta , dintre el seu llit estret, decidí aixecar-se i anar a la vora de la muntanya a contemplar les estrelles.

La lluna només va voler mostrar una part del seu cos, i el cel, encara que mig cobert de núvols, de tant en tant deixava entreveure algun que altre estel. En el mateix moment que en Pere s'asseia a sobre d'una pedra molt grossa, que tenia aspecte de ser molt còmode, va començar a aixecar-se un vent fort i fred. Incomode davant aquell canvi climàtic tan sobtat, va voler marxar, però va sentir dins del seu cos una força inexplicable que no el deixava anar-se'n. Davant aquells fets tan sorprenents, es va quedar immòbil, sentint com el vent li colpejava la cara amb insistència. En el moment precís en que es va relaxar, aquell vent, abans quasi agressiu, es tornà suau i càlid, fent que el jove sentís dintre seu, una onada de calor tan agradable com mai abans l' havia experimentat.

• L'ocell, sense saber-ho, ja et va donar la resposta: “ La seva veu es tan suau, tan dolça i tendre que la pots confondre amb el so del vent que bufa quan el sol ja no hi és”, ho recordes? Si estàs tan ocupat intentant sentir, no pots fer-ho de cap de les maneres. Et perds en les teves càbories, en els teus anhels, en pensaments inútils. Ara que no esperaves res, que simplement senties, sense cap mena d'expectativa, he pogut manifestar-me, parlar-te, i tu m'has pogut escoltar. Perquè el teu cor és obert a les meves paraules.
• Ets l'Esperit de les Gavarres? - va preguntar en Pere encara amb els ulls tancats.
• A tu que et sembla? No pensis. Deixa que la resposta aflori, sent la saviesa que neix dedins teu.

El jove capellà es quedà mut, sense paraula. Però la llàgrima que brollà d'un del seus ulls i caigué a la terra humida, va ser la prova, de que la veu que acaba de sentir, era la de l'Esperit de les Gavarres.

Durant dos segons que li van semblar eterns, en Pere deixà que el vent càlid acariciés el seu rostre i el seu cos. Li va semblar com si, amb delicadesa, milers de mans ballessin a sobre seu tot fent una magnífica dansa. Poc a poc, un dolç somriure es començà a dibuixar a la seva cara.

• Ara sí - digué.- Ara sento que el meu cor és obert de bat a bat, sense pors, sense pressa, i estic disposat a fer el que se m'hagi encomanat. Digues, què puc fer per tu?
• Jo sóc l'esperit de les Gavarres. Sóc la veu de cada pedra, arbre, animal o planta. Aquestes paraules que ara sents, també són les teves paraules. No hi ha separació quan es parla a través de l'amor. Tots estem units. Formem un conjunt inseparable, per això es molt important que avui en dia, tal i com està el món, ens ajudem els uns als altres. Que l'home ajudi i estimi a la terra, ja que ella sempre ho fa. No hi ha temps per els conflictes, per la discòrdia o per el temor. Ha arribat l'hora de despertar i veure el planeta terra com el que realment és. És un ésser viu, que respira, plora i crida com qualsevol ésser humà. Per això Pere, es important la teva ajuda. El teu cor i la teva ànima estimen la natura, i la respecten. Per resoldre aquest conflicte necessitem a persones com tu, que siguin un canal per arribar als homes que estan encegats amb el poder i l'egoisme.
• Però... què puc fer jo, si simplement sóc un humil capellà?
• No t'amoïnis per això. Ets molt més. Estigues tranquil. Si ets capaç de sentir la veu de l'Esperit vol dir que estàs preparat per continuar el camí.
• I de què es tracta? Què haig de fer?

• Ja saps, que fa temps que volen construir una línia elèctrica que creuarà aquesta serralada i molts altres indrets. Es destruiran arbres i vegetació. Les muntanyes patiran molt, molt més del que us podeu arribar a imaginar, quan les màquines les foradin sense compassió. Molts animals no suportaran el canvi i moriran, alhora que altres marxaran a altres terres, perduts i sense saber cap a on anar. Res tornarà a ser igual. Els canvis que es produiran no son naturals, estan creats per la mà de l'home que creu que la terra i els seus habitants no pateixen. Els homes, dones, nens i nenes que visquin a prop d'aquesta línia, sofriran canvis en el seus cossos. Es sentiran dèbils i cansats, degut a les radiacions que la línia desprèn estant tan a prop. Les ones energètiques que envia aquesta línia i les torres son perjudicials per a tots. L'home tallarà l'energia natural que rebia de la natura i la substituirà per una energia artificial i nociva.
  Hi ha homes que amb aquesta empresa guanyaran molt de poder; i també ni hi ha d'altres que no volen que aquest projecte es dugui a terme. Però son molt pocs. Hi han molts pobles afectats, ho saps, oi?

En Pere restava en silenci. Aquelles paraules eren el reflex real de la situació que estava a punt de passar. I tant que ho sabia! El jove capellà sempre havia seguit de ben a prop el fil d'aquesta amarga història. Però tot i els seus esforços per aconseguir ajuda, i arribar als alts càrrecs que durien a terme la construcció, no va poder aconseguir res. Només li restava seguir confiant en que un miracle pogués arribar a succeir.

• Doncs aquí el tens el miracle. Ets tu. I estàs preparat per aquesta aventura.- va dir la veu de les Gavarres, donant resposta als seus pensaments.
• Jo no puc fer-ho. Aquests homes son cecs; no veuen més enllà dels diners. No em deixaran arribar als responsables, aquells qui s'encarreguen de donar el vist i plau a aquest projecte. No servirà de res que els hi parli amb aquestes paraules; no les entendran, el seu llenguatge es un altre! - va respondre en Pere, amb resignació.
• I qui t'ha dit que hagis de parlar amb ells? - va preguntar l'Esperit.
• No ho sé, m'imagino que aquesta seria la solució més ràpida, tot i que també penso que es la més complicada.
• Tens tota la raó quan dius que no entendrien el nostre llenguatge. Per això mateix seria inútil intentar dialogar amb ells. Però si podem fer una altre cosa més senzilla i propera.
• Quina? - preguntà el capellà amb impaciència.
• Arribar al cor de totes les persones que viuen a prop de les muntanyes afectades, i també a les que viuen més lluny, aquells a qui la distància els causa indiferència. Començar per el principi. Si tots s'uneixen amb un mateix propòsit, veuràs com, poc a poc tot s'anirà desplegant. Si uneixen els seus cors, la seva força i la seva bona intenció, es pot produir un canvi instantani. La força de l'amor no hi entén ni de fronteres ni d'alts càrrecs - Va dir amb sorna l'Esperit - L'energia de l'amor s'escampa com les ones que es produeixen al riu quan hi llences una pedra .
• Tot això sona molt bonic, però, no sé ni com fer-ho ni per on començar! - En Pere començava a estar intranquil. Sentia que la missió que li estaven encomanant era massa gran per ell. Era massa responsabilitat. Com poder arribar a totes les persones afectades? La Mat, aquest era els seu nom ( i quina casualitat que a la Catalunya Nord, per on també passa la línia elèctrica, la paraula Mat significa BOIG! ), creuava milers i milers de quilòmetres.
• M'he presentat davant teu com l'Esperit de les Gavarres; però sàpigues que jo em manifesto en nom de totes les muntanyes i éssers que pateixen a causa d'aquest projecte. Com ja t'he dit, tots, sense excepció, estem connectats. I el patiment, la por, la joia o alegria que poden sentir les muntanyes que estan molt lluny d'aquí.....és la mateixa que puc sentir jo i tots els éssers que viuen en aquesta terra.
  Els homes que s'estan rebel·lant davant aquesta situació, no estan fent servir tota la força que veritablement posseixen. Creuen que lluitant contra aquest esdeveniment podran enderrocar-lo. No es tracta de lluitar, sinó d'unir-se amb un fi comú.

Davant les dolces paraules de l'Esperit, en Pere no va poder fer res més que obrir tots els seus sentits, i acceptar el que li estava succeint.

• Una carta escrita per tu  serà l'eina que arribarà a tots els pobles.- va dir la veu.
• Una carta? - al jove capellà li va semblar un pèl ridícula  la proposta. Mai havia escrit res de res. Per ell, era molt més fàcil parlar en públic, era part de la seva feina, fer arribar a la gent les seves paraules i les paraules de Déu, és clar. Així que aquesta idea no li va semblar molt encertada, ni útil - I a qui anirà dirigida? - continuà.
• Ja sé que no et sembla una bona idea, i que deus pensar que és una pèrdua de temps.
• No, tampoc es això....però com que no tenim molt de temps, una carta... bé, a mi em sembla que es un procés molt llarg... Només es la meva opinió, és clar, no voldria ofendre't.
• No cal que et justifiquis! - digué riguent l'Esperit.- Si em sembla molt bé tot el que has dit! Només dir-te que t'oblides d'una cosa .
• Quina?
• Que facis el que facis, si està fet amb amor, un amor real, que neix des de el més profund del teu ésser, no et preocupis que de ben segur arribarà on hagi d'arribar. D'això se'n diu confiar, i nosaltres, confiem plenament amb tu.

“Ostres!” pensà el jove capellà. Això de confiar no era el seu fort, reconeixia que moltes vegades es desesperava, i ara, en la situació que es trobava no hi havia cabuda per els dubtes. Per un moment, desconfià de la seva capacitat de dur a terme una missió tan laboriosa.

• Esta bé - digué finalment.- Peró haig de confessar que no sóc cap erudit.
• Aquesta carta anirà dirigida a tots els habitants dels pobles que estan afectats per la Mat.
  Perquè s'uneixin i entre tots puguin manifestar-se a favor d'altres alternatives, de tenir lliure elecció davant un esdeveniment tan important que afecta directament a les seves vides.
  Que no tinguin por, que son molts, molts més del que cadascú d'ells es pensa. Que uneixen la seves forces. Es poden sorprendre de la quantitat de persones que volen una alternativa saludable.
  Sabem que ja ho estan fent. Però ara és de vital importància la comunió de tots, no si valen excuses. Si decideixen des de el cor trobar-se, parlar i fer arribar les seves veus, tot pot canviar!
• Però com vols que tantes persones es posin d'acord en una sola idea? Normalment la gent te moltes opinions diferents, es molt difícil que tots segueixin el mateix camí!
• No et preocupis de res!- li va respondre l'Esperit amb molt d'èmfasis.- Escolta, tu només has d'escriure la carta i enviar-la. De la resta ja se n'ocuparà la vida - acabà l'Esperit, a la vegada que el vent començà a bufar una mica més fort.

En Pere restà en silenci un temps. Pensant t'ho bé, tampoc hi havia tanta feina per fer. Ara bé, per altre banda, no creia que fos tan fàcil escriure una carta. El seu llenguatge havia de ser sincer, dolç i honest. Aquesta carta havia d'arribar directament al cor dels homes, a cada un d'ells.

• Hauré d'escriure una carta per a cada habitant? - preguntà en Pere alçant la veu.

Però ja no hi hagué resposta. L'Esperit de les Gavarres va desaparèixer de la mateixa manera que s'havia presentat... en silenci. En Pere es va sorprendre de no rebre cap resposta a la seva pregunta, i per un instant es va sentir sol i ple de temor.

Milers i milers de paraules, d'imatges de cartes se li presentaven davant dels seus ulls atònits, però no sabia de cap de les maneres com començar.

El capellà, tornà a la seva habitació i es va adormir de seguida. En mig de somnis, el jove capellà es va veure rodejat de milers de persones, llegint les seves paraules i manifestant l'alegria de saber que tenien la força per portar a terme les noves idees. L'endemà, en Pere es va aixecar emocionat i es va asseure davant la seva taula, per començar a escriure. Però les paraules no sortien. Va començar una vegada i un altre diferents tipus de cartes, però no ni hi havia cap que li agradés. No les trobava sinceres. Ni el seu llenguatge brollava del cor.

La impaciència, i la por de no saber escriure una carta, començava a fer acte de presència. I també començava a creure que les imatges rebudes a través del somni, havien sigut una pura invenció. Però decidí no rendir-se i de cop va recordar la nit que va sentir la veu de l'Esperit. El jove capellà agafà la seva carpeta i un bolígraf i tornà al mateix lloc a on uns dies abans l'Esperit de les Gavarres s'havia pronunciat.

Sense esperar res, senzillament sentint l'aire càlid de la tarda, en Pere començà a escriure:

“Aquesta és una humil carta que arribarà a tots els cors que s'obrin a rebre-la.

Molts de vosaltres no sabeu qui sóc, ni d'on vinc. Però si us dic, que un vespre, a la vora d'una muntanya, una veu dolça em va parlar, segurament pensareu que la persona que escriu aquestes paraules es un boig.

Potser si que n'estic de boig, però estimo tant a la terra que la meva bogeria es un acte d'amor.

Vet aquí que us haig d'explicar l'historia d'una veu, que parla en nom de totes les muntanyes i en nom de tots els éssers vius. Potser, un dia molt proper, sense que us n'adoneu, aquesta veu suau i dolça també us parlarà i potser també,parlarà a les persones que volen dur a terme un projecte tan destructiu pel medi ambient com es la construcció de la Mat.

Nosaltres som les persones que podem canviar el rumb dels esdeveniments. Ja sé que s'estan fent moltes coses, i s'està lluitant contra aquest monstre. Però precisament es tracta de trobar una altre alternativa. Lluitant, els hi regalem la nostra força. No podem nedar en contra de la corrent del riu, hem de seguir el seu curs natural, tot i que moltes vegades pensem que aquest no sigui el camí. A vegades, creiem que amb esforç podem derrotar l'enemic, però ens podem sorprendre al descobrir que aquest enemic no existeix si nosaltres no l'alimentem. Si tots els habitants de cada un dels pobles afectats, dediquessin ni que fos un instant de la seva vida, a connectar amb l'energia de l'amor que viu en el seu cor, a desitjar des de l'ànima que es trobin alternatives ecològiques, seria un bon començament. Perquè cadascú, descobriria la pedra brillant que viu dins seu, descobriria de debò el sentiment de pau i d'amor en vers cada ésser de la terra. I això podria ser l'inici, per poder unir-nos en la nova creació d'alternatives. Perquè, quan les persones desperten, a un nivell profund i individual, és quan, sense fer res, aquestes mateixes persones es van trobant entre sí, i estan tan centrades, tan segures, que arriben a crear una gran muntanya plena de força i d'energia. I llavors es quan succeïx el miracle. No hi ha res en el món que pugui aturar-los. Especialment si el seu acte es ple d'amor i tolerància.

Aquest és el missatge que la veu, que un vespre es va presentar com l'Esperit de les Gavarres, em va demanar que us fes arribar. No tingueu por. Cada part de la terra, cada animal o pedra està amb vosaltres; El planeta està desitjant viure en pau amb l'home.

I aquest missatge ha d'arribar a tots els seus habitants. Es l'hora de començar a canviar les nostres prioritats. La terra ens està donant les eines, ens dona informació, ens diu: Mireu, aquí teniu el vent, el sol, el mar... teniu tants elements a la vostra disposició! Feu servir la vostra intel·ligència divina i comenceu a crear des de el respecte i l'amor.

Perquè destruir arbres; foradar muntanyes; obligar a milers d'animals a marxar de les seves terres i canviar paisatges formosos i plens d'energia, per estructures artificials i nocives? Hi han tantes i tantes alternatives beneficioses per tots!

Resteu junts, com el mar o com el cel. Reanimeu la vostra energia creadora i curativa.

Està esperant a que el toc suau de la vostra mà ajudi a despertar-la.

Tenim el poder de canviar el desenllaç d'aquesta història.

Tot s'anirà desplegant. Confieu.

El capellà del Monestir dels Àngels.”

En Pere acabà la carta sorprès de les belles paraules que sortien de les seves mans sense gens ni mica d'esforç. Mai havia viscut una experiència semblant. Era com si quelcom l'envoltés i dirigís el moviment suau de la seva mà. Una resposta senzilla i tendre li va arribar:

-”L'amor. L'amor que tu ets, ha escrit aquesta carta”

No va trigar gens a enviar-la. Al principi pensà en fer-la arribar a totes les poblacions afectades, però finalment decidí que amb una única carta seria suficient.

La carta d'en Pere arribà a un sol alcalde d'un sol municipi, que el jove capellà havia triat a l'atzar.

Quan aquell home, assegut darrera d'una taula plena de papers, de paraules, i d'anhels, va començar a llegir la carta, un somriure ple de dolces llàgrimes aparegué en el seu rostre. No va trigar gaire en comunicar-se amb els alcaldes veïns i fer-los arribar el manuscrit. Al cap de poc temps, les paraules del capellà eren llegides per tots els habitants de tots els pobles afectats, i curiosament, també eren llegides per persones alienes a aquell projecte.

La seva expansió va ser tan gran, que tothom, de seguida va començar a posar en pràctica aquells savis consells. Poc a poc, els cors d'aquells homes plens d'esperança i d'amor van començar a obrir-se. I sense adonar-se'n es miraven als ulls d'una manera diferent. Van poder veure la llum i l'alegria que viu dintre cadascú. Van poder sentir l'amor en els seus cossos, quan restaven uns minuts en silenci. I més d'un, va poder sentir la veu de l'Esperit de les Gavarres.

El dia que tots es van presentar davant les persones que volien construir la línia d'alta tensió, el sol brillava amb més força.

En Pere també hi era. Enmig d'aquella mateixa multitud. Era la mateixa imatge que una nit, no feia gaire temps, havia vist en els seus somnis.

Emocionat i sorprès, no podia parar de recordar les paraules plenes de sentit de l'Esperit de les Gavarres. I de com s'estaven complint gràcies a un acte tan senzill com escriure una carta.

Un dels alts càrrecs, va ser el primer que al veure aquell mar de éssers humans junts, amb un únic propòsit ple d'altruisme, es va emocionar i es va veure emmirallat en cada un d'ells. Aquella imatge el va fer vibrar tant, que va proposar a tots els seu companys, escoltar, aquesta vegada de veritat, les dolces paraules que aquelles persones volien fer-los arribar.

Es diu, que en aquell precís instant, tot el planeta Terra sospirà i deixà entreveure un dolç somriure.

Finalment, tots havien descobert que eren una part molt important del planeta.

Més ben dit, van descobrir que ells..............també eren el planeta Terra.

Escrit per l'Eduard i la Mireia